Recorregut històric a l’evolució de la música amb Mario Ros.

El compositor blanenc Mario Ros va ser dimarts passat l’encarregat de pronunciar la conferència mensual d’Aula Blanes a la sala d’actes Roberto Bolaño de la Biblioteca Comarcal.

La xerrada, presentada sota el títol Pensament i música: dels grecs al barroc, va ser d’un alt nivell pedagògic, amb l’estil apassionat que té el compositor blanenc Mario Ros, recentment finalista del Concurs Internacional de Música d’Anveres. El músic va combinar explicacions teòriques amb audicions controlades per il·lustrar l’evolució de la música. En aquest sentit, el ponent va començar en l’època dels grecs destacant a Pitàgores de Samos (582 aC-496 aC) com a primer pensador del que es conserva obra sobre teoria musical. Molt vinculada a la matemàtica, la teoria de Pitàgores també incorpora el primer sistema d'afinació.


Un altre gran teòric de l'època és Aristoxen de Tàrent (segle IV aC). D'aquest filòsof és el primer tractat d'harmonia que es conserva, s'innova en relació a Pitàgores en el fet que la música és també teoritzada des del punt de vista de la percepció, de com l'oient percep l'obra. En aquest sentit Ros va fer notar que en l'època grega hi havia tres escales musicals la diatònica, la cromàtica i l'anharmònica. Aquesta darrera, en desús, era precisament la que es considerava que millor arribava a l'ànima de l'oient. Es tracta d'una escala en quarts de to que ara es pot trobar en la música àrab o en la hindú.

L'audició del Plany de Tecmessa (s.II-III) va sevir per il·lustrar els detalls d'aquestes primeres teories musicals, base de l'actual música d'occident.

El gran referent per la música de tota l'edat mitjana, fins el segle XII – XIII, és Boeci (470 – 525 dC). Referent de la teoria musical i del pensament en general, com a prova, la gran quantitat d'exemplars del seu tractat que es conserven arreu. L'obra de Boeci conté temes com l'aritmètica, la geometria, l'astronomia i també la música. En aquest sentit, explica Mario Ros, Boeci classifica la música en tres grans blocs: la música mundana (la de les esferes de Pitàgores, la dels planetes, la de la natura), la música humana i la música instrumental. A aquesta darrera li dóna poca importància però en canvi és la que nosaltres actualment identifiquem com a música.

L'audició de l'antífona O rubor sanguinis de Hildegard von Bingen (1098-1179) va servir per il·lustrar la teoria dominant a l'edat mitjana. Ros va destacar que aquesta compositora és un dels grans noms de la música de l'època i tot un descobriment pels melòmans.

Després de Boeci el nom que destaca com a referent en pensament i música és Gioseffo Zarlino (1517–1590), compositor i músic venecià que va teoritzar els modes major i menor per sobre de la resta de modes, va avançar en l'estudi de les ressonàncies naturals i va establir la importància de composar la música pensant en l'esperit de l'oient. Per mostrar com la música pot transmetre sentiments i emocions amb matisos i detalls, Mario Ros va escollir el madrigal O sia tranquilo il mare (~1638) del compositor Claudio Monteverdi (1567-1643).

Entrant en el barroc destaca com a compilador del saber que es tenia en teoria musical el filòsof René Descartes. Fent una feina de recopilació semblant a la que havien fet antigament Plutarc o Claudi Ptolomeu. Com audicions d'aquests inicis del barroc els assistents van gaudir de dues peces. Una de religosa, amb el motet O bone Jesu (1689) del compositor Guillaume Gabriel Nivers (1632-1714) i una peça instrumental per clavicèmbal, l'instrument típic del barroc, de la compositora Élisabeth Jacquet de La Guerre, (1665-1729) amb el nom La Flamande (1707).

Per tancar el recorregut, el ponent va presentar el teòric més rellevant del barroc i autor del primer tractat d'harmonia, en la concepció actual del terme, Jean-Philippe Rameau (1683-1764).

Les audicions per apreciar el pensament d'aquest gran teòric francès que Mario Ros va escollir van ser L'inverno (1r moviment – Allegro non molto) (1725) del compositor Antonio Vivaldi (1678-1741) i una espectacular interpretació del gran pianista Glenn Gould (1932-1982) de la Fugue in b moll (Das Wohltemperierte Klavier II) (1744) de Johann Sebastian Bach (1685-1750). En la primera audició es feia notar la importància dels desenvolupaments i la successió harmònica dels acords i de la segona l'invent d'un nou sistema d'afinació que va revolucionar la música, doncs a partir de llavors es va poder tocar en qualsevol tonalitat.

L'acabament de la xerrada va ser una magnífica audició en vídeo dels minuts finals de Matthäus-Passion (1725) de Johann Sebastian Bach (1685-1750), que el músic blanenc va anar guiant amb algunes apreciacions tècniques. L'habitual torn de preguntes va servir per tancar una agraïda passejada per la història del pensament i la música.