www.blanes.catEl Miratge de les Indies. 2006.
Camí de tornada
El Miratge de les Indies. 2006.
El miratge de les Índies L’emigració blanenca a Amèrica al segle XIX Publicacions Municipals de Blanes Col·lecció Cortils i Vieta núm. 1 Indústria Gràfica Montserrat. Blanes, 2006 Una excel·lent aportació a la història blanenca No podia començar millor la col·lecció creada per l’Ajuntament amb la intenció de publicar recerques de vàlua que amb aquesta obra sobre l’emigració dels blanencs a les Amèriques en el segle XIX. El llibre, un cop el tens a les mans, d’entrada ja fa goig per la impressió acurada, la qualitat del paper, les nombroses il·lustracions i la presentació, en general. Però si en tantes coses de la vida a vegades el continent, l’embolcall ens enganya perquè el contingut és fluix, no succeeix així en aquest brillant, extens i detallat treball d’investigació seriosa que poua en la documentació conservada a l’Arxiu Municipal, a la parròquia, als protocols notarials, en els fons patrimonials escrits, en la memòria de les famílies i en tot allò que pot aportar alguna dada d’interès. Ja diu Carles Duarte, en el pròleg, que en el llibre s’expliquen les facilitats i les dificultats, els tipus de viatges, els seus mecanismes, les estades a les colònies, les estratègies, els èxits i els fracassos... Els autors han fet un treball metòdic, exhaustiu -encara que, lògicament, es quedin amb dubtes-, rigorós i exposat d’una manera clara i entenedora per a tothom. Sorprèn, en iniciar la lectura, que el llibre sigui fruit, en part, d’un enamorament temàtic. Perquè si un dels autors, Josep Torres i Lobato, és llicenciat en història i professor de l’IES S’Agulla i, per tant, té la història com a matèria primera -malgrat que no tots els professors investiguen, què més voldríem -, l’altra autora, Mercè Cabré i Escrig, és diplomada en Infermeria, la qual cosa, a priori, la situa ben lluny de les cabòries sobre la immigració del segle XIX. Sembla, però, que el fenomen migratori és un tema que l’ha atreta de sempre -es nota fins i tot per l’abundor d’elements que il·lustren el llibre que són de la seva col·lecció-. La seva aportació, per tant, és doblement meritòria. Com dèiem, el llibre és amè i, amb la divisió en tretze capítols, parcel·la el tema tractat de manera que es pugui estudiar d’una forma més ordenada. De fet, el tema dels indians o “americanos” ha estat força estudiat al llarg del temps. Una prova és la densa bibliografia que els mateixos autors aporten al final del llibre, unes 80 entrades que representen, a la vegada, més d’un centenar de treballs referits. Però a vegades -cada cop menys- se n’ha aprofitat només algun aspecte i encara tenyit d’un aire mític o folklòric, ajudat per records i actituds de personatges de l’època que han quedat en la memòria popular, que han pintat aquesta etapa històrica d’una manera incompleta, vaga o imprecisa. Ara, amb la consulta de documents, cada vegada es toca més de peus a terra i es va donant la imatge més exacta del fenomen. Els autors fan una Introducció on recullen les diverses justificacions generals que s’han donat de l’emigració al segle XIX, derivades, sobretot, de l’increment de la població i de la manca de llocs de treball, de la sortida d’idealistes inconformistes, de la fugida del perill de les quintes, etc... però ho matisen molt encertadament i aporten puntualitzacions interessants. L’atractiu de les colònies per a fer fortuna ràpida és un reclam evident, però ja recorden que només les dues terceres parts dels emigrats tornen. No tothom, doncs, fa fortuna. Els autors, per tant, tracten de quantificar i qualificar -subratllant la tipologia dels protagonistes- l’emigració blanenca. Ens documenten, per anar entrant en la matèria, sobre Una legislació migratòria - nom del segon capítol-, que és la base legal que emmarca tot el procés. Una legislació que, com subratllen, està pensada des d’una òptica purament econòmica, més de cara al comerç que tenint en compte les persones. En el següent capítol presenten Amèrica, terra d’oportunitats. I ens expliquen el tipus de comerç que s’hi podia exercir, l’atractiu per als navegants que hi practicaven la ruta del tasajo i altres, els negocis habituals -bodegas, alambiques, ingenios...- i tot l’ambient que se’n derivava. L’emigració té, però, el punt de partida. Com era la població d’origen en aquell temps? Ho expliquen en el quart capítol: Situació general de Blanes en el segle XIX. I ens recorden els antecedents principals: la vida marítima. La vila, al voltant del 1790 ja tenia 9 embarcacions que anaven a Amèrica, 30 de cabotatge i 120 de pesca. La població arribà a un màxim el 1860 amb 5.770 habitants, i després va anar disminuint, en eclipsar-se la marina a vela. Hi ha una època d’evident esplendor -sobretot entre 1830 i 1860- amb abundor de matriculats (gent de marina) i qualificats pilots. Les drassanes de Blanes i la navegació -títol del capítol cinquè- tenen un pes fonamental, tant de pes que, possiblement, com s’apunta en algun capítol posterior, no hauria calgut l’anada a Amèrica per a trobar un lloc de treball. Aquesta sortida era pròpia, si per cas, dels qui, més enllà de la seguretat laboral, s’autoexigien la consecució d’una hipotètica fortuna de forma relativament ràpida. El capítol següent, titulat Els primers emigrants blanencs, ens permet veure com, abans de la dèria econòmica, hi ha precursors que van a les Amèriques amb finalitats espirituals, encara dins l’òrbita de la visió tòpica del descobriment, i així coneixem el missioner caputxí Carles Planes (1680). Però d’immediat ja trobem mariners lligats a l’especulació comercial, com Francesc Palau (1723), per acabar amb un Francesc Bonis, que ja mor establert a l’Havana el 1792. En són tres exemples. L’emigració blanenca a Amèrica en el segle XIX constitueix el capítol bàsic, on se’ns explica que el fenomen té els inicis el 1826, amb una autèntica intensitat entre 1839 i 1862, i un moment àlgid la dècada compresa entre 1852 i 1862. Els autors localitzen 1.733 blanencs a Amèrica i detallen amb precisió -coincideixen, també, amb els estudis fets en altres pobles del voltant- l’existència d’una primera etapa 1800-1819 d’emigració inicial que serveix de base per a la posterior, una embranzida notable deguda al creixement de la indústria naval entre 1820 i 1839 i la consolidació del fenomen entre 1840 i 1859. El destí dels emigrants és, gairebé sempre, les Antilles i l’àrea del Mar de la Plata. L’Havana, Montevideo i Buenos Aires són les ciutats mítiques on s’estableixen els blanencs. Però aquests emigrants tenien una tipologia, unes característiques, que els autors ens expliquen tot seguit (capítol L’emigrant blanenc), referint-se a la seva edat, fortalesa, ofici, vinculació... Hi ha notes curioses: entre 1839 i 1863 es comptabilitzen 194 estudiants blanencs que van a ultramar a treballar de dependents de comerç, sobretot a l’Havana. Sovint en els estudis sobre els indians s’oblida el paper de la dona. Mercè Cabré i Josep Torres hi dediquen el capítol titulat Les dones davant el fenomen migratori, en el qual palesen que activament hi participaven poc (només un 5,10 % de l’emigració blanenca és femenina: emigren 40 dones, 29 d’elles casades, 14 solteres i 2 vídues). Però fan pensar la responsabilitat familiar que van contraure. “En dos de cada deu matrimonis dels quals l’home va anar a Amèrica -afirmen- la dona va acabar essent una vídua jove”. Les raons de l’emigració. Vet aquí un apartat l’explicació del qual ja s’apuntava al començament però que Cabré i Torres expliciten ara més detalladament. Les raons legals són una cosa -“reunir-se amb la família”, “fixar la residència”, etc.- però el rerefons és l’econòmic. Allà van treballar i, quan la cosa va anar bé i els estalvis ho van permetre, van iniciar botigues, societats comercials, van tenir terres, fàbriques, etc. Uns 63 blanencs tenien béns a Cuba i Puerto Rico (aquests podien parlar de tenir terra a l’Havana de veritat!), un petit percentatge tenia accions del ferrocarril o del Banco Español de Cuba. Més d’una família blanenca hi va tenir cases fins a l’adveniment de Fidel Castro. Els esclaus també van ser propietats, no ho oblidem. Però, tot i això, hi va haver gent a qui no li va resultar l’esforç. Joan Barrera, per exemple, va morir pobre de solemnitat a l’Havana i els germans Roura Massó van haver de vendre les propietats blanenques per pagar els deutes contrets allà. No tot van ser, doncs, flors i violes. A El retorn de l’emigrant els autors ens parlen del que s’ha conegut per indià o “americano”. Dels que van marxar, van tornar a Blanes més d’un 50 %. La majoria havien passat com a mínim de deu a vint anys de treball allà i tornaven a casa superada la cinquantena d’anys d’edat. Això sí: no es complicaven la vida. Vivien de renda. Alguns dels qui havien triomfat s’establien a Barcelona. El poble ja els era petit. La vida a Amèrica va generar Aventures i desventures. Amb aquest títol els autors comenten exemples concrets de situacions diverses i ens apropen a un anecdotari ric i il·lustratiu. Fins i tot sorprenen el lector amb la informació puntual sobre el pretès assassí del president cubà Gerardo Machado, un blanenc anarquista, de nom Josep Cuixart, que, elegit a sort, havia de cometre aquest atemptat i fou detingut abans i empresonat a la fortalesa de La Cabaña, on algú es va encarregar de fer-lo desaparèixer. Els autors acaben el llibre amb unes Conclusions finals que vénen a ser una mena de síntesi, a través de les quals hom s’adona que Blanes no va ser una excepció en el desplegament d’aquest moviment sinó que va seguir les pautes habituals, gairebé fil per randa. És aquí on els autors, d’altra banda, insisteixen en el fet que, en el cas dels nostres emigrants, “no és l’emigració del pessimisme que comporta la fugida del lloc d’origen davant de la manca de recursos i la pobresa”. Com dèiem abans, recollint-ho de boca de Mercè Cabré i Josep Torres, en el moment del major flux migratori, Blanes travessa un dels millors moments econòmics. Per tant, sense un mínim de vocació aventurera, no hauria estat necessari abandonar el terrer. Un terrer que no van deixar els camperols -però que van animar els seus fills, inclinats ja cap a d’altres oficis, potser més d’una vegada- ni, paradoxalment i contràriament al que es creu -excepcions a part-, els membres de les classes més desafavorides, que no tenien els diners per a pagar les despeses inicials del viatge. Cal subratllar que el retorn dels indians no va reportar un rendiment econòmic que originés grans desplegaments industrials a la vila. Ja hem dit que es van limitar, en general, a viure de renda. L’eclipsi de la marina de vela va comportar, amb el temps, l’acabament de l’emigració cap a Amèrica. El llibre es tanca amb uns Annexos interessantíssims amb tota mena de detalls, sobretot d’ordre estadístic. En resum, Blanes disposa, a partir d’aquesta monografia, d’un excel·lent estudi d’una de les seves etapes importants de la història. N’hem donat algunes pinzellades, capítol per capítol, i hem estat una mica detallistes per tal de suggerir tota la informació que contenen i fer venir ganes d’adquirir aquesta primera obra de la col·lecció Cortils i Vieta, que es refereix a les relacions a través de l’oceà i, per tant, té el mar de protagonista en bona part. Com el següent llibre -el 2 de la col·lecció-, que algú més comentarà, es refereix al cooperativisme agrari i té per protagonista la terra. Mar i terra. El començament de la col·lecció, com qui diu el començament del món. Bon auguri. Felicitats. Joan Domènech Moner Historiador Autors: Mercè Cabrè i Josep Torres Edita: Ajuntament de Blanes Lloc: Blanes Any: 2006 Pàgs: 249 |
Publicacions Municipals
Data de realització: 03/22/2001 | Data de la darrera actualització: 04/12/2024
© Ajuntament de Blanes | Protecció de dades | Avís Legal | Política de cookies
Passeig Dintre 29 | 17300 | Blanes Telèfon: 972 379 300 | Informació© Ajuntament de Blanes | Passeig Dintre 29 | 17300 | Blanes | Telèfon: 972 379 300